MICRORELATS

La vida és cruel

És un dia trist, ennuvolat, amenaçador i fa parella amb el meu estat d’ànim. Tinc poques ganes de seguir endavant amb la meva vida. No trobo sentit per continuar aquí, no tinc ganes de gaudir dels meus amics, ni de sortir al carrer i cridar al món que segueixo viva.
No vull tenir aquests sentiments, per això desitjo que en el moment menys esperat alguna paraula, algun gest o simplement una carícia em torni la il•lusió per seguir. Segur que encara em queda molt per descobrir. Tinc una meta i no em puc aturar en els pensaments que tinc al cap ara mateix; els foragito!

Anna Pnto Almeida
1r Estètica, Cosmètica i Perfumeria


Aparences

He quedat a la una. Tinc temps. M’ho prenc amb calma. Camino per un barri nou per mi. Veig una pastisseria. M’aturo. Compro unes galetes. Quan surto veig un noi amb l’aspecte d’un delinqüent. Ple de tatuatges. Tot vestit de negre. Amb cadenes aquí i allà. Fa molta por. Camino. Miro un aparador. Pel reflex veig com s’acosta. M’espanto. Camino més ràpid.
- Eh tu! Crida.
M’angoixo i m’afanyo encara més. Ell comença a córrer. Intento fugir, però m’enxampa.
- No em facis mal, si us plau! - Crido.
- T’ha caigut la cartera. -Diu.
Me la dóna. No hi falta res.
Andrea Cravinho
Estètica, Cosmètica i Perfumeria


Valorar més la vida

De sobte creixes i tens la sensació que la vida no serà prou generosa perquè siguis feliç. La gent que t’envolta, especialment, la família t’ensenya com has d’actuar, per exemple, que vigilis amb el cotxe...
Acabes de fer el cafè amb la teva companya i has de marxar. T’acomiades et diuen que no marxis. És molt tard. Ho sents sense escoltar. Puges al cotxe i marxes carretera enllà. Primera corba perillosa. Perds el control del cotxe. Xoc. No saps què passa, ha estat massa ràpid... veus llums i sents sirenes,...estàs molt espantat. Estàs bé? ... Ara valores més els bons consells!


Afra Secall
2n Secretariat Multilingüe


El foc

Amb una simple guspira, s’inicia tota la seva vida. Amb l’espurna més petita que ens puguem imaginar es pot crear una immensitat. S’alimenta de tot allò que troba, fent del seu poder una font de destrucció tan gran que podria fondre els ciments de la pròpia terra. Calor, llum, grandesa i poder, però a la vegada simple, delicat i preciós. Una obra mestra de la creació i la destrucció, tan ràpid es crea com es desintegra. Un element bàsic, el qual té dret a donar i treure la vida. Amb el seu ball sinuós, ens escalfa i ens dóna vida; contràriament, amb la seva flama ens la treu per convertir-ho tot en cendra.


David Diaz
2n Secretariat Multilingüe


Una caixa de records

Recordo com sempre he intentat donar tot allò que he pogut a qui m’envoltava. Recordo que sempre veia com tothom era feliç. I jo?... Recordo milers de discussions amb els meus pares perquè arribava tard ja que em quedava amb els meus amics. També recordo que petita i innocent em sentia quan estava amb ell. Recordo passejades sota la pluja amb la companyia de la música. Recordo un mar de llàgrimes. Recordo solitud, por i foscor. Recordo decepció seguida d’indiferència. Recordo com maleïa la meva memòria, per no deixar-me caure en l’oblit de tot allò que havia viscut. Però el que més recordo és l’enyorança de no recordar-me.

Darlen Barros
Batxillerat Estètica Cosmètica i Perfumeria


Paraules

Va arribar a casa nerviosa, i, de sobte, esclatà i es posà a plorar tot tremolant... Què t’ha passat? Preguntava. Explica-m’ho! Insistia. No ho sé, contestava. No me la creia. Sí que ho sabia. I tant que ho sabia! Fa massa temps que ens coneixem. No pot enganyar-me. Alguna cosa dolenta. En la foscor del camí a casa, res bo ha passat. Continua plorant, encara tremola. Les primeres paraules tartamudejades. No aconsegueixo entendre-la. S’ha de tranquil•litzar. Vols menjar alguna cosa? Beure, potser? No sé què més oferir-li. Què necessites?! Jo només volia les seves paraules... Potser no les hauria d’haver demanat: “M’han violat”.

Andrea Cravinho
Estètica, Cosmètica i Perfumeria




Una vida

Jugant amb els meus amics a pilota, corrent a munt i a vall sense parar, angoixant als meus pares, barallant-me amb el meu germà, estudiant, llegint, fent exàmens. De cop i volta, ja sóc gran. Una bona feina, uns estudis acabats, una família acollidora i atenta, una xicota excel•lent, una gran casa al meu nom, bons menjars i una rutina mal•leable. Sí, una bona vida! Una gran vida a les meves mans, molts la desitjarien. M’agrada viure ple de luxes, comoditats, celebracions. Tanmateix l’últim esdeveniment fa que tothom estigui de peu prenent l’aire fred del gener i jo davant seu, estirat, gèlid dins d’una caixa de fusta de pi.


Eric Torres Solano

Batxillerat professional secretariat multilingüe